Tu

Tothom pensa que cada persona és un món. Tothom pensa que el que som per fora canvia per dintre. Tothom pensa que portam una cuirassa que no es pot trencar. Tothom viu darrera aquesta careta d'hipocresia. Tothom mor sense revelar-se completament. I és cert. Per dintre tenim els sentiments individuals, les paraules que ningú pot saber, el dolor que no pot florir, l'amor que no ha estat correspost, les pors que no sap ningú. Pero fora hi ha l'alegria de ser vius, la felicitat de tenir-nos els uns als altres, la tristesa de la mort d'un parent, la serietat dels negocis, la indiferència de la ignorància. I què més. Hi ha persones molt naturals, que no tenen problemes en mostrar-se tal com són. N'hi ha poques, però n'hi ha.

Quan penso en tot el que hem passat junts, em ve una lleu sensació de melancolia. No sé si voldria estar amb tu, o la por de tornar-me a fer mal em diria que fugís. Certament, no sé si ara t'estimo tant com et dic. Potser és un capritx. Vull pensar que no és així, és clar, però la veritat fa mal sempre. A vegades crec que mai ens hauríem d'haver conegut. Però tot això canvia quan sento la teva veu molt a prop de la meva orella. Quin tipus d'amor seria aquell que no em permet veure't tal com ets. Tu, la única persona que veu el meu interior. Tu, la única persona que mostra el seu interior. Tu, que no jutges entre les dues personalitats. Tu, que no tens dues personalitats. Tu, tu, tu, i tu.