Com l'esperit de la nit que ens ronda els pensaments. Imaginarem el bosc més inmens, els arbres més alts, amb les fulles més verdes, les branques més fortes i el marró més intens. El sol brillarà més alt que mai i, sota la nostra magnitud natural, les ombres cobriran cada centímetre de la nostra pell. La lluna es posarà gelosa i voldrà sortir prest, acompanyada de la seva cort d'estrelles. I cridaran, cridarem i ens sentiran ben fort. Que no som covards, nosaltres. I estimam, clar que sí. Que potser tu ja no t'enrecordes, amor?
Ens escriuen poesies del més enllà. Vénen a buscar-nos i només hi troben llàgrimes. Tendrament ens cobriran de pètals vermells, i aquests es cremaran encenent el foc més lluminós que mai hagem vist. Les espurnes s'apagaran lentament sobre el llac de les nostres ànimes. I en farem una col·lecció, tu i jo, per donar-la als nostres fills més tard. "Sents, amor, com canten els ocells? Són lliures".
Ens creixeran les ales. Volarem molt més lluny d'aquest món. I si trobam altres planetes, no hi voldrem viure. Perquè, nosaltres, som ja lliures. Les nostres plomes serviran l'esperança d'aquells qui ja no en tenen. Ens cercaran, ho crec, i voldran imitar-nos. Quan tot sigui fosc, quan tot sigui negre. Llavors traurem la veu, que se senti ben fort: som aquí, sentiu? Aquest és el bateg del nostre cor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada