Errar.

Sé que m'he equivocat. Jo et mirava a tu, l'estel dels meus ulls, la lluna de les meves nits, el paraigües de la meva pluja, el cel de la meva esperança. Crèia en tu com mai havia cregut en cap persona. I ho tenia ben clar, dins el cor, dins el cap, dins les mans, dins el cos. Però no m'era suficient. I per això divagava entre els carrers. Entre el fems, els cotxes i les persones, esperava trobar-hi alguna cosa més. Algú més com tú. O potser el meu cor, abandonat i aixafat. Però no hi havia res, allà. Enlloc hi podia haver-hi res. I llavors ho vaig comprendre tot: m'havia equivocat. De persona, de lloc i de sentiments. Tu hi eres, es clar que sí, però no on jo volia. No dins els meus braços, no dins el meu cor, no dins la meva ment, no dins els meus llavis. La vida corria a metres de la meva esperança.